Picassent, Pais Valencia
Salut companys i companyes des de el Baix Gaià!
Aquest any per qui no ho sàpiga s'ha celebrat la segona marxa pels preS.O.S. a Picassent, la marxa constava en anar desde Picassent fins a la presó a on hi ha els presos polítics, entre ells en Diego i la Laura.
S'hi van concentrar al voltant de 300 persones vingudes de tot arreu, sobretot del principat i de valència. Comunistes, estalades i euskal presoak's eren les banderes més abundants que hi havia, la manifestació va caminar un bon rato (1hora +/-) per arrivar a la presó. Allí es van sentir crits desde dins cridant llibertat i visca el comunisme i algun que altre crit més.
Es va llegir un manifest escrit per rescat i més tard és va fer un concert per ad-versaris en un escenari imprevist sobre una camioneta.
A la porta de la presó s'hi figuraven uns quants.... guardies civils amb bòines.... que hi farem no?...
Doncs això es tot companys! Els presos segueixen a les presons per lluitar per la seva terra!
NO ESTAIS OBLIGANDO A SENTIR CADA VEZ MÁS ODIO! (Habeas Corpus)
Li diuen democràcia i no ho es! PRESOS AL CARRER AMNISTIA I LLIBERTAT! PRESES AL CARRER AMNISTIA I LLBERTAT!
6 comentarios:
A Picassent, a la Ribera Alta, va ser la hòstia!
Esperem però, que aquestes marxes no s'hagin de repetir mai més.
PRESOS I PRESES POLÍTIQUES CATALANES, US VOLEM A CASA!
VISCA LA TERRA
Solidaritat i emmirallaments
«...hi ha moltes causes nobles al món, però Catalunya només ens té a nosaltres per a defensar-la.»
(Lluís Companys i Jover, 1940)
La solidaritat internacionalista ha estat sempre un dels eixos que ha caracteritzat l'Esquerra Independentista. Davant les polítiques neoliberals i imperialistes, el moviment independentista ha defensat, i defensarà, la solidaritat internacionalista entre tots els pobles en lluita per les seves llibertats nacionals i socials. Fins i tot, hem de ser conscient que l'èxit del nostre procés revolucionari dependrà en bona part de l'articulació d'una política de solidaritat internacionalista adequada.
Segurament els Països Catalans som un dels països més solidaris del món, la qual cosa contrasta amb l'esquifidesa del nostre moviment d'alliberament nacional. Els qui no som cooperants mirem al Front Polisari; uns altres estan emmirallats amb Euskal Herria; d'altres són de Greenpeace; etc.
És possible que aquest esperit solidari es degui que el fet d'estar oprimits ens hagi fet desenvolupar un sentit crític amb el poder que ens ha fet sensibles a les injustícies socials, ecològiques, etc., com ha passat a moltes d'altres nacions en lluita. Cal apreciar i imitar l'índex de cooperatives, d'autoorganització, socialització que s'han generat en països amb aquestes circumstàncies (República Àrab Saharauí, Euskal Herria, etc.); o cal saber que les úniques dues centrals nuclears que s'han impedit de construir al món estaven localitzades en territoris de nacions en lluita per la seva independència (Bretanya i Euskal Herria). També cal saber que, del que en diuen «Greenpeace Espanya», el 85% dels socis són dels Països Catalans.
Ara bé, el que ja no cal veure amb tan bons ulls és el fet que el nivell de solidaritat i implicació amb causes d'altres països sigui en molts casos inversament proporcional al nivell d'implicació en la nostra lluita d'alliberament nacional.
La solidaritat, doncs, no consisteix a ser fan de tal causa o d'una altra, o a fer turisme polític a Chiapas; tampoc no s’hi valen les posicions que defensen que «actualment l'única possibilitat de lluitar contra l'Estat espanyol és la solidaritat amb el poble basc». La solidaritat ni pot ser infantilisme ni fer seguidisme.
Per acabar, hem de saber que el nostre potencial solidari depèn de la força del nostre moviment d'alliberament nacional i que el nostre moviment l'hem de dirigir nosaltres amb els nostres criteris. Només des d'aquesta posició podrem tenir relacions internacionals amb altres moviments d'alliberament nacional i/o estats.
L'emmirallament basc
Sens dubte, molts catalans que volem un país lliure mirem molts cops de reüll cap a Euskal Herria amb una certa enveja i fascinació. Ara bé, una cosa és admirar la lluita del poble basc i una altra és creure que es pot aplicar al nostre país el seu model d'alliberament. Alguns independentistes catalans pateixen un autèntic emmirallament en el model del moviment d'alliberament nacional basc (MANB), la qual cosa els porta o bé a abandonar o relegar en un segon terme la lluita d'alliberament dels Països Catalans, o bé a voler aplicar a la nostra realitat els aspectes més externs del model basc.
Els efectes negatius d'aquest emmirallament es veuen, a més, agreujats per l'actuació d'ETA als Països Catalans, la qual cal analitzar i abordar d'una manera seriosa, des dels nostres pressupòsits. L'activitat armada d'ETA al nostre país ha generat sempre contradiccions al si del moviment independentista, però en els darrers anys s'observa una desorientació general que té uns efectes nefastos, ja que permet que l'Estat i la «Brunete Mediàtica» criminalitzin l'independentisme català, sense que aquest tingui capacitat de resposta. Evidentment, tant la divisió del nostre moviment com la desaparició de Terra Lliure han afavorit encara més les postures mimètiques amb el MANB i, en darrer terme, la tasca del nostre enemic.
El que està passant aquests darrers anys ens demostra la necessitat urgent d'un discurs i una pràctica unitària sobre quines relacions han de mantenir el moviment català d'alliberament nacional (MCAN) i el MANB. Aquest discurs hauria de basar-se en els eixos següents:
-L'activitat d'ETA als Països Catalans és contraproduent per al desplegament de l'independentisme català, ja que genera unes contradiccions que no podem assumir, alhora que dificulta notablement la nostra activitat política.
-La crítica a l'actuació d'ETA al nostre país no implica que l'independentisme accepti que l'Estat té el monopoli de la violència, ni la maniquea divisió entre suposats demòcrates i suposats violents. Ans al contrari, l'independentisme denuncia, i denunciarà, la violència que els estats espanyol i francès exerceixen sobre la nació basca i la catalana. Aquesta violència es manifesta fonamentalment en unes constitucions antidemocràtiques que no reconeixen el dret a l'autodeterminació i en unes lleis repressives que limiten les llibertats dels ciutadans, alhora que permeten que els aparells repressius actuïn amb total impunitat.
-L'independentisme català assumeix, i assumirà, la defensa de tots els/les qui pateixen la repressió de l'Estat sempre que la seva activitat vagi encaminada a enfortir l'independentisme català i s'emmarqui dintre de la seva estratègia. Contràriament, el nostre moviment no es veurà obligat a assumir la defensa política de qualsevol persona que tot i ser catalana, treballi per a un altre moviment d'alliberament nacional i/o social. En aquest cas, no se li podrà aplicar la denominació de pres polític català (1).
La solidaritat internacionalista ha de ser recíproca, és a dir, en dues direccions. En aquest sentit, en la mesura que l'actuació d'ETA torpedina la nostra estratègia d'alliberament nacional, no es pot plantejar el suport a aquesta actuació, per passiva o per activa, en termes de solidaritat internacionalista, sinó més aviat en termes de submissió política a l'estratègia d'un moviment d'alliberament forani.
L'independentisme català denuncia, i denunciarà, la boja estratègia repressiva del PP-PSOE, segellada i rubricada en el pacte antiLizarra que aquestes dues formacions polítiques han signat, i exigeix el dret d'Euskal Herria a decidir el seu futur així com l'immediat acostament, i posterior alliberament, dels presoners polítics bascos.
Del petit llibre roig del jove independentista (MDT)
1 Volem aclarir que usem el mot català en el sentit polític del terme, no pas geogràfic o ètnic. Així, s'ha d'entendre que una persona d'origen català que pateixi la repressió a causa de la seva vinculació amb el moviment d'alliberament kurd és un pres polític kurd.
Referent a l'últim comentari:
"-L'independentisme català assumeix, i assumirà, la defensa de tots els/les qui pateixen la repressió de l'Estat sempre que la seva activitat vagi encaminada a enfortir l'independentisme català i s'emmarqui dintre de la seva estratègia. Contràriament, el nostre moviment no es veurà obligat a assumir la defensa política de qualsevol persona que tot i ser catalana, treballi per a un altre moviment d'alliberament nacional i/o social. En aquest cas, no se li podrà aplicar la denominació de pres polític català".
Respecto l'autor d'aquest text, però discrepo i molt.
Conscient que els Països Catalans sóm un poble solidàri, totalment d'acord, a prova d'això 6 catalans i catalanes han sobreposat les fronteres als Països Catalans, per tal d'establir una lluita internacionalista d'alliberament nacional als Països Catalans, prenent com a mitjà d'aquesta lluita la solidaritat amb Euskal Herria.
Trobo força greu, que no es reconeixin a la Marina, al Zigor, la Laura, la Lola, el Diego i en Juan Ra, com a presos polítics catalans. Penso que en aquest text has barrejat i molt els termes a debatre, quan l'únic que qüestiona el text és el "sí a la lluita armada, o el "no a la lluita armada".
Tampoc crec que el seguidisme i l'infantilisme siguin un objectiu que descrigui l'actual context als Països Catalans, l'únic que ens pot ajudar a respondre aquest dubte, és mirant els mitjants utilitzats en diferents processos, a Euskal Herria tenen una unitat popular formada, consolidada i continuada (pels motius que tothom sap, i que no entrarem a discutir per raons òbvies), i els catalans no disposem d'aquesta unitat popular, també pels motius que tothom sap, i són aquests motius els que hem fan més ràbia, i on la demagògia i l'oportunisme hi té un paper destacat. Començant per certes organitzacions minoritaries (que en el seu temps es van destacar pel seu discurs i la seva constància independentista i combativa, i ara s'han convertit en un obtacle a les aspiracions d'alliberament). Parlo d'organitzacions com MDT, PSAN, organitzacions que van tenir el seu moment de glòria, i que actualment es troben en situacions crítiques i estan arribant fins al punt d'estancar l'unitat popular als Països Catalans; organitzacions que ja tenen l'estiqueta posada, i que actualment no reconeixen a les organitzacions polítiques juvenils independentista (CAJEI), o el fet de no reconeixer els 6 presos polítics catalans com a tal.
Per la raó, que aquí s'hauria de discutir si en l'actual estat de les coses, es necessari lluita armada o no, però no negant la identitat de les persones preses, quan han de ser elles, i només elles, les qui han de dir d'on son i que es senten. És a dir, hi ha un error d'interpretació.
Per acabar voldria afegir, i discutir a la vegada el fet que es diu que "els actes d'ETA als Països Catalans, han suposat i suposen un retrocés en la nostra lluita, i contradiccions a la vegada, i que gràcies a ETA, es criminalitza el moviment català", crec que això és totalment erroni, i voldria saber-ne algun exemple, l'única veritat que trobo aquí, és l'estructura d'un moviment polític català, que no està format, per tan no té aquesta capacitat de resposta, per altra banda, crec que t'hauria de fer pensar que ETA anunciés un alto al foc als Països Catalans ara fa uns anys, o que en diverses ocasions, hagin estat solidaris amb el nostre poble, posant sobre la taula la nostra bandera en diversos comunicats.
No hem de fotre les culpes als altres, quan els culpables del nostre retrocés som nosaltres, i només nosaltres, i la criminalització i repressió a l'independentisme català actualment és considerable i preocupant, PER QUÈ NO EN PARLEM D'AIXÒ? Aquí, tenim un problema semblant a Euskal herria, totalment d'acord, però no em considero seguidista, si que em considero solidari.
Crec per acabar que has comès l'error de vincular un grapat de coses en un sol text, lúnic que ha fet seguidisme i infantilisme d'Euskal Herria, ha estat el text.
Preses i presos catalans, us volem a casa!
Una mica d'història...i que cadascú tregui les seves conclusions! salut!
Un altre element de crisi per a l'independentisme català ha estat la forma en què s'ha establert la col·laboració amb el moviment d'alliberament nacional basc, per les repercussions que ha tingut en el moviment independentista català.
A ningú no escapa la importància del moviment de solidaritat i la influència que ha tingut per al moviment independentista català la lluita del poble basc. El naixement de l’independentisme català depèn de manera important de l'existència d'aquell altre moviment germà.També hem comentat, però, en un altre capítol (Capítol II) les crítiques fetes a la ingerència d'ETA al nostre país.
Malgrat això el moviment polític independentista va continuar sempre distingint entre la ingerència de les actuacions de l'organització armada basca al nostre país, que calia criticar i el moviment polític amb el qual calia mantenir unes estretes relacions de col·laboració i solidaritat.
És seguint aquestes consideracions que l'MDT (el sector agrupat sota les referències de la PIC) conjuntament amb d'altres forces polítiques, decideix de donar suport a Herri Batasuna en la campanya de les eleccions al Parlament Europeu. L'objectiu és realitzar una tasca d'agitació política i finalment aconseguir situar al Parlament Europeu una persona representativa dels interessos independentistes.
Com és sabut l'operació té èxit i HB treu un parlamentari i recull als Països catalans 53.000 vots. Però les accions d'ETA a Catalunya després de les eleccions europees, es reprenen altre cop amb la col·locació d'una bomba a Empetrol, a Tarragona, que posa en perill la població civil, la qual cosa genera un rebuig immediat. Comencen a aparèixer articles d'opinió —escrits per coneguts militants d'esquerres— als diaris criticant obertament ETA i penedint-se d'haver donat el seu vot europeu a Herri Batasuna. Aquest és el cas de l'article "El meu vot a Herri Batasuna", d'Humbert Roma (2).I al cap de pocs dies, la confusió seria total. El 19 de juny de 1987 ETA col·loca un artefacte als magatzems Hipercor de Barcelona. Resultat: quinze morts i trenta-cinc ferits, tots ells civils que anaven a comprar. Mares, joves, nens, pares de família, tots ells pertanyents als barris populars pròxims a l'avinguda Meridiana. Una errada política que tindria conseqüències greus. Les imatges dels ferits, el fum, el foc, els crits, el terror... deixen muda la població catalana. Jordi Pujol demana un rebuig radical a la violència. Els diaris esclaten en titulars: l'Avui obre la portada amb "Assassinat en massa" i dedica sis pàgines a l'atemptat. El País n'hi dedica cinc. Les televisions no parlen de res més. ERC afirma que amb aquests actes els catalans no poden votar més Herri Batasuna, sinó que hauran de votar partits nacionals. Dit i fet: Herri Batasuna, tal com s'havia de comprovar més endavant, haurà perdut d'un cop més de la meitat el suport electoral que tenia a Catalunya.
Editorials i articles d'opinió mostraven el seu rebuig total a ETA i, de retop, Herri Batasuna: "ETA contra todos: todos contra ETA" (3); "El error y el horror" (4); "ETA ens menysprea" (5); "Agressió contra solidaritat", "Feixistes" (6); "Condemna i perplexitat", "ETA, kampora!", "Una banda feixista", "ETA, m'has matat un amic" (7); "ETA: la injustificació d'un atemptat" (8).
El 22 de juny 750.000 persones, segons els diaris barcelonins, van sortir al carrer per manifestar-se contra la violència. Senyeres amb crespons negres i pancartes en contra d'ETA, contra Herri Batasuna i contra la violència van omplir els carrers dels barris populars del nord de Barcelona. Va ser un cop molt fort per a l'opinió pública catalana. L'atemptat va disparar la crispació i el rebuig per qualsevol tipus de violència; el discurs referent a la lluita armada va perdre els elements de justificació política que havia anat forjant Terra Lliure. Militants coneguts d'ERC com Josep Lluís Carod-Rovira aprofitaven l'ocasió per atacar globalment el moviment independentista basc: "cinquanta mil catalans han donat el seu vot perquè l'alternativa KAS arribés a Estrasburg. Enlloc més, doncs, fora del vostre país no teníeu, com aquí, tanta simpatia i complicitat. Però vosaltres heu respost a la nostra històrica i pacífica solidaritat amb la vostra agressió" (9).
Josep Maria Cervelló mateix, dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, va signar un article molt crític amb ETA i la seva política –publicat a l'Avui–, un article de rebuig radical a la intervenció a Catalunya de l'organització basca. I és que l'independentisme català en va sortir molt malparat. El mateix dia de l'atemptat, els CSPC havien convocat una manifestació a favor dels detinguts acusats de pertànyer a Terra Lliure. Una convocatòria molt publicitada i treballada per la importància que sempre ha tingut la solidaritat amb els presos catalans. La manifestació no es va poder ni començar. Els mateixos CSPC, aclaparats per les notícies de l'atemptat, es van veure forçats a desconvocar la manifestació.I els dies següents, qui gosava defensar la lluita armada a Catalunya Molt pocs i amb discursos molt matisats i primmirats. ETA havia atemptat, indirectament, contra l'independentisme català.
Gran part del referent polític que havia generat Terra Lliure s'havia esfondrat en un sol vespre. Ara, els joves simpatitzants, que s'havien acostat a l'independentisme combatiu en tant que moviment rupturista, es van veure empesos cap al discurs pacifista. Els partits polítics parlamentaris van ser contundents i clars, tots en un sol clam: rebuig total a la violència. Per la seva banda Terra Lliure es va desmarcar dels mètodes d'ETA amb un atemptat a l'Inem d'Igualada, pocs dies després. I en l'Alerta següent, l'organització catalana va criticar la intervenció d'ETA a Catalunya. Paral·lelament a aquests fets, Jaume Fernàndez, Carles Sastre i Montserrat Tarragó, des de l'Audiència Nacional a Madrid on estaven essent jutjats, critiquen també durament l'actuació d'ETA en territori català.
Bones, a tothom. A mi m'agradaria fer una reflexió al autor del tercer post.
Penso que no és diu que en Zigor, la laura, etc... no siguin presos polítics, el que no es diu és que són presos polítics catalans, però en el segon post se'ls reconeix com a presos.
Personalment no entenc gaire aquest debat. Terra Lliure sempre tingué una forma diferent d'actuar d'ETA i enmirallar-nos amb Euskal Herria provocà que no poguéssim pensar per nosaltres mateixos el nostre camí intentant copiar algo de fora. En tot cas, és molt complicat.
toni:
és un debat complicat, però diria que hi han hagut dues intervencions que han condicionat un debat estèril per una banda, i manipulat i partidista per l'altra.
L'únic que fa seguidisme, per tant té "basquitis" de la lluita per l'alliberament basc, és aquell qui qüestiona la lluita armada. Si l'autor del text no creu que el mitjà a seguir és la lluita armada (però que en cap cas proposa alternatives), per que ens posem a debatra-ho? Estem parlant més del poble basc que no pas del català...
Per acabar demanaria si us plau que no es manipulin més els debats, ja que aquest anava única i exclusivament pels presos catalans, i crec que es mereixen la màxima solidaritat i atenció, malgrat que hi hagin òrganismes polítics que es denominen d'esquerres i independentistes, que més que solidaritat, el que fan sen diu criminalitzar.
Si els catalans no reconeixem els nostres presos, qui els reconeixerà?
No em vull enrollar gens, ja he tingut prou llegint tots els comentaris, comentaris que anaven d'un tema a l'altra, i com ja he dit, totalment partidistes.
Salut, tan a dintre com a fora de les reixes, la lluita continua!
Publicar un comentario